No tot és lluita i egoisme en la biologia. La cooperació i l’altruisme biològic són fenòmens estesos a molts tipus d’organismes i són una força motriu de l’evolució de la vida a la Terra.

©Wilms & Raaymakers

Interpretem parcialment Darwin si només ens quedem amb la seva metàfora de la lluita per l’existència sense considerar, alhora, la dependència d’uns éssers vius respecte d’uns altres.

Alguns animals gregaris conformen societats complexes en què certs individus actuen en benefici del grup, fins i tot, a costa del seu temps, risc, plaer o la seva energia. Aquesta conducta individual sembla contradir la teoria de la selecció natural.

La selecció potser afavoreix els individus que es comprometen en accions cooperatives si la compensació per aquestes (avantatges genètics) és superior a la compensació de no cooperar i marxar del grup (dependent de les restriccions ecològiques) o de no cooperar però quedar-se (dependent de les restriccions socials).

L’herència és als gens …

Cadascuna de les cèl·lules conté un munt de gens, la informació que, interactuant amb el medi, dona com a resultat el conjunt dels caràcters visibles de l’ésser viu.

Els individus d’una mateixa espècie no són pas idèntics entre si, presenten variacions. Només els individus que sobreviuen transmeten als seus descendents les variacions heretables que posseeixen. Aquesta supervivència desigual constitueix un procés de selecció natural que, a través de les generacions porta al canvi de les poblacions.

Amb la successió de generacions, alguns gens es tornen més abundants mentre altres van disminuint gradualment fins a desaparèixer de la població amb el temps.

… i els gens són egoistes

Imaginem aquests gens, suggereix Richard Dawkins, “competint” per augmentar la seva abundància en una població de caderneres. El gen pot assolir el seu objectiu de manera egoista desenvolupant adaptacions que generen diferències en la capacitat de supervivència de la cadernera que les posseeix (un color viu, una determinada forma de bec), o bé, generant trets que beneficien, a més a més, a altres caderneres que tenen còpies d’aquest mateix gen.

Posem per cas un individu que resseguint conreus i garrics troba uns cards curulls de llavors. Des de la perspectiva del gen i segons la teoria del gen egoista, l’individu es comportarà de forma altruista “avisant” a les altres caderneres de l’estol. L’individu disposarà de menys aliment per a ell sol però el grup tindrà més possibilitats de sobreviure i tenir descendència, de manera que el gen es propagarà en la població.

Aquesta hipòtesis només funciona si admetem que els gens són capaços d’influir d’alguna manera, que no determinar, la conducta dels éssers vius i fa dues prediccions essencials:  que els individus altruistes milloren l’eficàcia biològica dels reproductors i, a més a més, són parents propers d’aquests.

Tot queda en família

Els animals poden transmetre els gens a la següent generació per via directa, engendrant fills, o per via indirecta, col·laborant en la procreació i supervivència dels familiars. El biòleg John B.S. Haldane ho explica ben gràficament: “seria capaç de llançar-me a l’aigua per salvar dos germans o vuit cosins”. En aquest cas, un membre de la comunitat se sacrifica pels seus parents en relació a la dotació genètica comuna, —un 50% amb els germans, només un 12,5% amb els nostres cosins—.

La selecció per parentiu afavoreix als familiars que ajuden perquè la descendència comparteix, també amb ells una part del seus gens.

Una aposta de futur

Si la selecció familiar no intervé, els individus que no es reprodueixen no obtenen cap avantatge genètic indirecte. La seva contribució genètica a la generació següent ha d’adoptar una forma diferent perquè si no fos així, la selecció natural hauria extingit el seu comportament generós.

Els individus cooperen dins el grup i assumeixen el paper de no reproductor si tenen l’expectativa d’heretar el territori i acabar procreant en el futur. Potser la selecció afavoreix l’altruisme degut als seus avantatges en el futur (selecció a futur).

Fora fa més fred

Tanmateix, per què esperar col·laborant dins del grup i no competir per aconseguir una bona posició? Una possibilitat és que les restriccions ecològiques condicionin aquesta conducta. La probabilitat de buscar-se la vida fora del grup augmenta amb la disponibilitat d’hàbitats adequats i disminueix si creix el risc, —per exemple, de ser devorat—, durant els desplaçaments.

Es tracta d’autèntic altruisme o aquest depèn dels costos i beneficis actuals i futurs de les accions altruistes o egoistes?

Aquest model evolutiu del comportament cooperatiu s’elaborà a partir d’estudis amb aus i mamífers i, posteriorment, s’extrapolà a algunes espècies de peixos dels esculls coral·lins.

En els humans, com en el cas dels nostres parents vius més propers, —ximpanzés i bonobos—, la cooperació no depèn exclusivament de vincles familiars i està motivada, fonamentalment, per la reciprocitat basada en la reputació.

La cooperació entre els primats proporciona beneficis immediats, com ara aconseguir aliment o repel·lir agressions.  Aquestes accions porten a conductes cooperatives més refinades com la compartició de recursos i la moderació en el repartiment de recompenses per evitar la frustració de tercers.

Quan es tracta dels humans, a l’evolució genètica cal afegir-hi el comportament cultural. De fet, podríem definir la cultura com tot allò que redueix la selecció natural. Sigui com sigui, la interacció entre el llenguatge, la cooperació per reciprocitat i la preocupació per la reputació han estat indispensables per conformar societats grans i interrelacionades de la que en depèn la nostra supervivència.

Dilemes cooperatius

La teoria de jocs és la matemàtica aplicada al conflicte entre competidors que s’influeixen mútuament. Diferents tipus d’interacció poden representar estructures formalitzades d’incentiu similars en un mateix joc. Això ho converteix una eina potent per comprendre el nostre comportament en la presa de decisions.

Un dels problemes més coneguts en teoria de jocs és el dilema del presoner. Dos individus han de decidir, racionalment i per separat, si cooperen o no i s’arriba a la inquietant conclusió que acaben prenent decisions que perjudiquen no només al seu competidor, si no també a ells mateixos.

Els presoners han de decidir si delaten el seu company. La policia els ofereix un pacte: si ambdós decideixen cooperar, rebaixen les seves respectives penes; tanmateix, des del punt de vista de cadascú, la decisió més racional sempre serà delatar el còmplice.

El dilema clàssic descriu una situació aïllada en la que no existeix cap mecanisme que inciti a cooperar. Si enfrontem els jugadors al mateix dilema repetides vegades, l’estratègia guanyadora consisteix en cooperar en la primera ronda; després, l’estratègia dicta imitar el que ha fet l’altre jugador a la ronda precedent. La conclusió que se n’extreu és que l’egoisme generalitzat perjudica els jugadors.

La tragèdia dels emprius

L’ajuda mútua ha estat clau per al nostre èxit passat, també serà clau per a la nostra supervivència futura.

Garett Hardin, ja fa prop de cinquanta anys,  va formular teòricament l’anomenada tragèdia de l’empriu, referint-se a béns d’accés lliure, no gestionats. En la seva forma més senzilla sosté que quan diferents usuaris utilitzen terres del comú com a pastures per als ramats, a cada un d’ells li surt econòmicament a compte, a curt termini, augmentar tant com pugui el nombre de caps de bestiar, perquè sinó ho faran els altres; però, a llarg termini, la sobreexplotació degrada les pastures comunals fins a extrems de no retorn ecològic i econòmic: tots els usuaris hi surten perdent, també el ramats i les pastures que, com tots els recursos biològics, tenen una determinada capacitat de càrrega a la qual s’ha d’ajustar l’explotació.

El benefici a curt termini és per a cada sobreexplotador, però les pèrdues a llarg termini són compartides per tots. Com ens sen sortirem?

©Wilms & Raaymakers

L’institut Max Plank de Biologia Evolutiva va dissenyar un joc que consisteix en manejar diners per controlar l’ascens de temperatura del planeta. Cada jugador rep de sortida 40 euros i, a cada tirada, en dona una part a un fons comú. Si el fons compta amb un mínim de 120 euros després d’unes rondes, el clima es manté estable i els jugadors conserven els diners. En cas contrari, s’esdevé un canvi catastròfic i tots hi perden. És interessant observar que al llarg de la partida van apareixent diferències de comportament que insinuen raons per a la generositat. Les persones ens mostrem més altruistes quan rebem informació precisa i fiable sobre, en aquest cas, la investigació sobre el clima. Per altra banda, la nostra generositat augmenta quan entra en joc la nostra reputació i rebem un reconeixement pel nostre comportament en favor de la comunitat.

L’ésser humà és el resultat més representatiu i complex de les relacions de cooperació a la natura i pagaria la pena aprofitar aquest potencial per aconseguir que més de set mil milions de persones conservin el capital ecològic del planeta per a elles i per a les generacions futures.