Xavier Roqué és físic i professor del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC), que pertany al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va participar com a ponent, juntament amb Carmen Romero, a la xerrada “Slowscience participació social. Altres formes de fer ciència” que es va celebrar el 17 d’octubre passat en motiu de la Biennal de Pensament de Barcelona.

Com s’ho fa un físic per treballar en el departament de filosofia d’una universitat?

En el meu cas l’afiliació departamental és poc expressiva. Jo no he estudiat filosofia ni en sóc doctor, vaig estudiar física i em dedico a la història de la ciència. L’àrea està adscrita al departament, simplement. Dit això, m’hi trobo molt bé.

La història de la ciència és una branca de la filosofia?

És un àmbit singular, que no respecta les divisions disciplinàries, cosa que de vegades crea dificultats, però que resulta molt interessant. La interdisciplinarietat està molt bé sobre el paper però és molt incòmode i difícil per a la gent que la practica. La història de la ciència, tot i ser una àrea de la universitat espanyola, no té una adscripció clara a cap de les grans àrees de coneixement. De fet, està present tant en facultats de ciències com en les d’història o filosofia. Això que pot ser una simple anècdota institucional té una sèrie d’implicacions tant per la recerca com pel coneixement que es genera. En el meu cas, aprofito la docència per abordar aquesta singularitat i miro de no distingir clarament entre la física, la història, la didàctica o la filosofia.

Laboratori de Superconductivitat de la UAB

Vas participar a la Biennal de Pensament per parlar de Little Science. A què fa referència aquest concepte?

Fem servir el terme Little Science en sentit oposat al terme Big Science. A la Biennal vaig ensenyar un laboratori, amb un aspecte relativament simple i no massa avançat. La imatge em servia per explicar que es tracta d’un dels laboratoris de superconductivitat més importants del món, el del grup de Superconductivitat de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha publicat articles en les revistes més importants, com Physical review letters o Science. A mi em serveix de referència per veure que es tracta d’un grup petit, format per 6 investigadores, amb relativa autonomia institucional, cohesionat humanament i científicament, perquè combina habilitats ben diferents.

Què fa aquest cas tan singular?

El que semblaria d’entrada una enorme limitació: les dimensions del grup i la relativa escassetat de recursos, és precisament una de les raons de l’èxit. La seva investigació no només s’ha publicat en mitjans acadèmics sinó que ha tingut molta visibilitat als mitjans generalistes, des del Scientific America al 324, passant per un vídeo que va publicar DNews Channel que duu més de 3 milions de visualitzacions a Youtube. Elles no s’han proposat mai assolir un determinat nombre de visites però justament perquè no s’ho van proposar ho van assolir.

Així, són exitosos malgrat els recursos de què disposen?

No treballen amb pocs mitjans perquè no puguin permetre-se’n més, sinó que treballen amb pocs mitjans perquè és més efectiu. Si haguessin fet aquesta investigació en un laboratori més gran o més ben finançat, haurien gastat més, la recerca s’hagués dilatat en el temps i no és clar que haguessin obtingut millors resultats. El problema és que no sempre la recerca arriba a bon port quan mobilitzes més recursos.

És una idea romàntica de la ciència?

Ja veureu que no. Justament vull fugir de la idea de la nostàlgia i del romanticisme. No hi ha una teoria nova i disruptiva, sinó una aplicació rupturista d’idees conegudes.

El que tenim és un grup reduït, que aplica una teoria clàssica d’una manera nova, amb un enorme potencial tecnològic. Elles no han buscat una aplicació. S’han plantejat un problema i l’han dut fins al final. El valor d’aquest exemple són els resultats brillants. Els recursos modestos els ha fet buscar materials comercials o aconseguir elements pels dispositius a través de ferrovellers.

Mànega magnètica creada pel grup de Superconductivitat de la UAB

Han trobat una solució en llocs on ningú s’esperava?

Com diu Dominique Pestre, “el saber fer coses i els sabers artesanals han estat claus pel desenvolupament de la ciència, especialment pel que fa a la cultura de la precisió i les pràctiques experimentals”. Si em diuen que Faraday havia d’utilitzar els seus coneixements de metal·lúrgia ho puc entendre, però avui vas a un gran laboratori i no sembla que hi hagi lloc per als artesans. La vinculació amb sabers manuals i artesanals és una relació amb tècniques tan concretes que no les pots anar a buscar als grans centres de recerca. No obstant això, aquests sabers hi són i, a més, permeten avançar en la investigació sense estar supeditats als grans centres de recerca.

Hem de recuperar coneixements artesanals i fugir dels grans centres de recerca, doncs?

La Little Science ens mostra la supervivència dels elements més artesanals i manuals de la ciència. Però no, jo defujo de parlar-ne com una alternativa. El sistema és molt criticable però l’exemple que he posat també en forma part. No es tracta de fer recerca des de fora. En aquest cas ens trobem amb un grup petit de dins de la institució que aconsegueix uns resultats brillants per la seva versatilitat, creativitat i, també, per la manca de jerarquia. No són jeràrquics per, en essència, una qüestió pràctica i m’atreviria a dir que científica. Estar en igualtat els permet parlar de tu a tu i els ajuda a fer recerca.

Parlem d’un cas particular o és una dinàmica en expansió?

Trobem un projecte anomenat Dragonfly, on un grup d’astrofísiques van tenir la idea d’utilitzar càmeres comercials i connectar-les en sèrie per fer observacions de galàxies. El resultat va ser que van observar aspectes de les estructures de les galàxies que no són accessibles des dels grans telescopis. Un altre exemple destacat és el microscopi de paper bidimensional Folderscope dissenyat amb tècniques d’origami. Es tracta d’un aparell de baix cost i lleuger, la qual cosa és un objectiu propi de la recerca. En aquest cas per poder fer un tipus d’observacions que no pots fer amb un microscopi convencional basat en la portabilitat, l’accés a les mostres, etc. És la solució més òptima per allò que es planteja. La Little Science no és la germana petita de la ciència. No es tracta de fer les mateixes coses que es poden fer en un laboratori gran sinó que té un valor per sí mateixa que la ciència a gran escala no té. Cost i flexibilitat proporcionen avantatges científics.

Microscopi de paper Foldscope

Hem d’apostar per grups de recerca més petits i horitzontals que utilitzin materials més barats?

Derek J. de Solla Price va analitzar la publicació d’articles científics en relació amb el nivell de finançament i va veure com aquesta relació no era lineal, de fet, a vegades fins i tot disminuïa: més finançament podia comportar menys publicacions. L’impacte per dòlar invertit és menor en les beques i projectes grans. Alvin M. Weinberg va començar a parlar de la “Ciència a gran escala” i, alhora que reconeixia que provoca un progrés ràpid, plantejava que quan l’empresa científica és massa gran es burocratitza i l’avançament en la recerca s’atura. Price i Weinberg parlen als anys 60 del monstre que hem creat referint-se a l’impacte negatiu que representa disposar de molts diners per fer recerca. Una cara B on s’accentua el control, la pèrdua de creativitat i la influència dels mitjans en la pròpia recerca.

Fer-la a menor escala és fer-la més accessible?

A vegades ens plantegem els objectius d’apropament com objectius en sí mateixos. De totes maneres crec que també està bé veure, dins de la comunitat científica, si es genera coneixement rellevant des del punt de vista acadèmic i social.

Es valora prou l’impacte social de la recerca?

Kris Newby assegurava que “la garantia de l’èxit el dóna el número de persones que poden utilitzar la tecnologia”. A la UAB trobem la xarxa d’aerobiologia, un tipus de recerca molt manual que té una utilitat molt gran per a les persones al·lèrgiques. Jordina Belmonte, la responsable del projecte, m’explicava que la seva feina és poc reconeguda perquè és laboriosa i no és recerca punta, tot i que és barata, relativament nova i molt útil socialment. De moment, encara anem donant premis, merescuts, a científics que fan recerca puntera i publiquen en revistes d’alt impacte, però projectes com aquest permeten que una persona al·lèrgica se senti molt més implicada en la recerca que no pas dur a terme, per exemple, jornades de portes obertes o activitats participatives en física d’altes energies.

Creus que hem d’apostar pels projectes de ciència ciutadana?

La ciència ciutadana és més democràtica, més igualitària, etc. No obstant això, no fas projectes de ciència ciutadana per aquest motiu, ho fas perquè siguin efectius. Mobilitzar tota aquesta gent genera un avantatge. Fer un nombre d’observacions molt més gran, o fer observacions a llocs on no s’hi hagués pogut accedir, etc. Crec que tan interessant és fer ciència des de fora les institucions amb ciutadans o amb institucions no estrictament de recerca, com ho pot ser veure qui fa ciència d’una altra manera des de dins però que potser estableix altres tipus de connexions. Jo no he arribat a la Little Science des d’un interès per la ciència ciutadana, la participació o l’open science…

Grup de recerca creador del Dragonfly

Quins altres tipus de connexions es generen?

La filòsofa belga Isabel Stengers va ser qui va fer popular el terme Slow science. Ella parla de ciència lenta per contraposar-la al model de l’empresa científica actual que anomena Fast science. Per a Stengers, és important parlar d’Slow science, com va ser important parlar d’Slow food per fer-nos veure que existia el Fast food.

I en què consisteix, doncs, la Fast science?

Stengers diu que és una manera de fer ciència molt productiva que resulta d’unir el món de la recerca acadèmica amb el món de la producció industrial. Una conjugació molt eficaç, que ha generat molt progrés des de mitjans del segle XIX i ha dut a professionalitzar diferents disciplines, a institucionalitzar-les i a crear aliances amb grans corporacions.

I què va eliminar l’artesanalitat de la ciència?

Per a Stengers no és tan evident que totes les persones que havien contribuït al desenvolupament del coneixement des dels seus sabers artesanals hagin desaparegut. L’Slow science reivindica totes les pràctiques que fan avançar el coneixement. Una ciència no tan vinculada al teixit productiu pot crear espais de recerca més lliures i, potser, més fructífers. No és un argument nostàlgic sinó pràctic. No és que l’investigador no vulgui estar sotmès a la indústria sinó que, pels seus objectius, troba que una recerca sense pressió de les publicacions i que no busqui l’obtenció de cada vegada més recursos pot ser molt més productiva.

Llibre Little Science i Big Science

Aquest tipus de recerques estan ben valorades?

La versatilitat i la creativitat són aspectes molt valorats per qui dóna feina. Des del punt de vista del contractant es valora molt la participació en grups d’aquests en el moment de deixar el món acadèmic. Què es valora més, tenir un coneixement exhaustiu d’un tema molt concret per haver participat d’un grup molt gran, o disposar d’experiència en un grup més petit on és necessària una participació molt més completa de la persona?

Es tracta de la lògica del decreixement?

Exacte. Hi ha qui es planteja que el decreixement pot ser no només més saludable sinó també més eficaç. O, per exemple, pensem en la lògica dels microcrèdits. Si volem ajudar una regió a desenvolupar-se, en lloc d’invertir en un projecte milionari podem distribuir microcrèdits als habitants perquè mobilitzin els recursos locals. No és una lògica de caritat, sinó que a la llarga esdevé més productiu i més equitatiu.